contact

POLÍTICA DE ALDEA
Ceràmica, impressions digitals i terra
Dimensions variables
2025

En el marc de l’anomenada “política d’aldea”, el règim franquista va impulsar concursos provincials d’embelliment dels pobles, amb l’objectiu d’adoctrinar la població rural en la idea que l’ordre i la imatge dels municipis eren essencials per al projecte nacional. Es promovia una visió idealitzada de l’aldea espanyola com a model dels valors tradicionals i de la identitat del règim.

En aquest context, Llorenç del Penedès va ser distingit els anys 1941 i 1960. Aquests concursos incentivaven la participació veïnal i premiaven aspectes com la neteja, l’emblanquinat de les façanes, l’ornamentació floral i, també, la conservació de l’emblema del jou i les fletxes a les entrades i sortides del municipi.

Una pila de patates se superposa als retalls de diari que documenten aquells esdeveniments, revelant-ne la forta càrrega ideològica en frases com: “No solo se han de blanquear las casas, sino también las conciencias.” En aquesta juxtaposició d’imatges, l’emblanquinament, convertit en gest simbòlic de submissió, queda ocult sota les patates polsoses i la terra de Llorenç.

TENIR ALGUNA COSA PER CUIDAR
Tapissos alt lliç
205 x 180 cms. / 205 x 200 cms. / 205 x 180 cms.
2024-2025

Vaig demanar a tres persones properes que em parlessin sobre l'espai on se sentirien segures. A partir de les seves descripcions, vaig realitzar tèxtils de gran format que, a manera de parets, els vaig dedicar a aquestes persones i a les seves necessitats, creant un espai que té una mica cadascú de nosaltres.

Per què tapissos? En primer lloc, per la funció d'abric, protecció i delimitació de l'espai que aquests tèxtils han tingut tradicionalment. També perquè aquest procés artesanal requereix temps i atenció, convertint-se en un diàleg entre qui el realitza i qui comparteix la seva experiència.

CORONA DE LLORER
Porcellana
2025

La corona de llorer evoca iconografies àmpliament conegudes; és gairebé inevitable associar-la amb la imatge dels vencedors. Aquí, però, hem volgut fixar-nos en referències menys imperials. Aquestes fulles de llorer fetes de porcellana podrien servir tant per celebrar com per iniciar un ritual que —com el mateix llorer— ens purifiqui de la foscor d’aquelles èpoques sobre les quals el projecte "Terra de llorers" pretén fer memòria.

CORONA DE LAUREL
Porcelana
2025

La corona de laurel evoca iconografías ampliamente conocidas; resulta casi inevitable asociarla con la imagen de los vencedores. Aquí, sin embargo, hemos querido centrarnos en referencias menos imperiales. Estas hojas de laurel hechas de porcelana podrían servir tanto para celebrar como para iniciar un ritual que —como el propio laurel— nos purifique de la oscuridad de aquellas épocas sobre las que el proyecto "Terra de llorers" pretende hacer memoria.

POLÍTICA DE ALDEA
Ceràmica, impressions digitals i terra
Dimensions variables
2025

En el marco de la denominada “política de aldea”, el régimen franquista impulsó concursos provinciales de embellecimiento de los pueblos, con el objetivo de adoctrinar a la población rural en la idea de que el orden y la imagen de los municipios eran esenciales para el proyecto nacional. Se promovía una visión idealizada de la aldea española como modelo de los valores tradicionales y de la identidad del régimen.

En este contexto, Llorenç del Penedès fue distinguido en los años 1941 y 1960. Estos concursos incentivaban la participación vecinal y premiaban aspectos como la limpieza, el encalado de las fachadas, la ornamentación floral y, también, la conservación del emblema del yugo y las flechas en las entradas y salidas del municipio.

Un montón de patatas se superpone a los recortes de periódico que documentan aquellos acontecimientos, revelando su fuerte carga ideológica en frases como: “No solo se han de blanquear las casas, sino también las conciencias.” En esta yuxtaposición de imágenes, el blanqueamiento, convertido en gesto simbólico de sumisión, queda oculto bajo las patatas polvorientas y la tierra de Llorenç.

TENER ALGO QUE CUIDAR
Tapices en alto lizo
205 x 180 cms. / 205 x 200 cms. / 205 x 180 cms.
2024-2025

Pedí a tres personas cercanas que me hablaran sobre el espacio en el que se sentirían seguras. A partir de sus descripciones gráficas y textuales, realicé estos textiles de gran formato que, a modo de paredes, están dedicados a estas personas y a sus necesidades.

¿Por qué tapices? En primer lugar, por la función de abrigo, protección y delimitación del espacio que tradicionalmente ha tenido el tapiz. También porque, al tratarse de un proceso artesanal, requiere dedicarle mucho tiempo a la reflexión, haciendo que el proceso se convierta en un diálogo que atraviesa tanto a quien lo crea como a quien comparte su experiencia.

David, de 34 anys

“Inmers en el blanc”.

Vanesa, de 44 anys

“Para mí es muy importante tener algo que cuidar, como mi planta: ver cómo pasa el tiempo en ella, podarla, darle agüita, hacerle el trasplante en primavera.
Lo único que necesitaría es todo blanco y una planta. Tener algo vivo a lo que poder cuidar.
A falta de poder tener gatitos, tengo plantas. Así, me descentralizo de mi propia angustia.
Las plantas son muy agradecidas, y en ellas se plasma mucho el estado de ánimo. Si te pasas regando, las ahogas. Es el súmmum del equilibrio."

Jofre, d’11 anys
“Se sent segur en un espai ple de les seves coses i deixant un espai on ficar-se com en una cova. Ha dibuixat les joguines i coses que li agraden, i a baix, són mascotes que ell tindria si poguessin ser mascotes reals: un ajolote, un Picachu, un drac i un personatge de videojoc. Si té moltes coses que li agraden se sent més segur.”

finestraaperta00@outlook.com

@monicporta

HA ARRIBAT L'AJUDA PER A FLORENCE OWENS THOMSON
Ceràmica esmaltada
2024

"Migrant Mother" és el títol de la imatge més icònica d’una sèrie de fotografies preses l’any 1936, que mostren una dona amb les seves filles vivint en condicions de pobresa durant la Gran Depressió als Estats Units. Dorothea Lange solia documentar-se amb rigor sobre les circumstàncies de les persones retratades. Tot i així, aquesta fotografia ha passat a la història amb algunes inexactituds documentals i ha suposat un estigma per a Florence Owens Thomson i la seva família. També per a Lange, ja que sovint s’utilitza per qüestionar les possibilitats de la fotografia i, per extensió, de la pràctica artística, quan es tracta de parlar del patiment dels altres.

Aquest projecte explora, des de diferents punts de vista i estratègies, alternatives a aquest tipus d’imatge a través de gestos simbòlics. La investigació s’ha basat principalment en el procés i la reflexió.

En una de les fotografies —no la més coneguda— hi apareix un plat buit. Aquest objecte, per si sol, ja és prou descriptiu, sense necessitat de mostrar les persones. En aquesta instal·lació s’imagina que arriba l’ajuda que aquella gent esperava quan va acceptar ser fotografiada: que el plat buit de la imatge s’omple, i amb ell també de sentit el que fem.

LA FOTOGRAFÍA COMPROMETIDA
Fotografías a las sales de plata
2023-2024

En Sobre la fotografía (1979), Susan Sontag escribe que “la fotografía comprometida ha contribuido tanto a adormecer la conciencia como a despertarla”. Partiendo de la serie de Dorothea Lange que incluye la icónica Migrant Mother, busco imágenes alternativas que eviten la estigmatización.

He realizado copias de estas fotografías revelando únicamente los márgenes. Las figuras de Florence Owens Thomson y sus hijas están presentes en el positivado, pero, al no sumergirlas en el líquido revelador, permanecen latentes e invisibles.

En una de las imágenes aparecen la madre, dos de las hijas y una maleta con un plato metálico vacío encima. He intervenido añadiendo fruta, arroz y otras ofrendas. A partir del concepto de magia simpática —según el cual, como explica J.G. Frazer en La rama dorada (1890), “lo semejante produce lo semejante”—, ofrezco, de manera imaginaria, la ayuda que nunca llegó.

SONTAG, S.: Sobre la fotografía, 1973
FRAZER, J.G.: La rama dorada, 1890

LA FOTOGRAFIA COMPROMESA
Fotografies a les sals de plata
2023-2024

A "Sobre la fotografia" (1979), Susan Sontag escriu que “la fotografia compromesa ha contribuït tant a adormir la consciència com a despertar-la”. Partint de la sèrie de Dorothea Lange que inclou la icònica "Migrant Mother", busco imatges alternatives que evitin l’estigmatització.

He fet còpies d’aquestes fotografies revelant només els marges. Les figures de Florence Owens Thomson i les seves filles hi són presents en el positivat, però, en no submergir-les en el líquid revelador, queden latents i invisibles.

En una de les imatges hi apareixen la mare, dues de les filles i una maleta amb un plat metàl·lic buit al damunt. Hi he intervingut afegint-hi fruita, arròs i altres ofrenes. A partir del concepte de màgia simpàtica —segons el qual, com explica J.G. Frazer a La branca daurada (1890), “allò semblant produeix allò semblant”—, ofereixo, de manera imaginària, l’ajuda que mai no va arribar.

SONTAG, S.: Sobre la fotografía, 1973
FRAZER, J.G.: La rama dorada, 1890

HA LLEGADO LA AYUDA PARA FLORENCE OWENS THOMSON
Cerámica esmaltada
2024

"La madre migrante" es el título de la imagen más icónica de una serie de fotografías tomadas en 1936, que muestran a una mujer con sus hijas viviendo en condiciones de pobreza durante la Gran Depresión en Estados Unidos. Dorothea Lange solía documentarse con rigor sobre las circunstancias de las personas retratadas. Aun así, esta fotografía ha pasado a la historia con algunas inexactitudes documentales y ha supuesto un estigma para Florence Owens Thomson y su familia. También para Lange, ya que a menudo se utiliza para cuestionar las posibilidades de la fotografía y, por extensión, de la práctica artística, cuando se trata de hablar del sufrimiento de los demás.

Este proyecto explora, desde distintos puntos de vista y estrategias, alternativas a este tipo de imagen a través de gestos simbólicos. La investigación se ha basado principalmente en el proceso y la reflexión.

En una de las fotografías —no la más conocida— aparece un plato vacío. Este objeto, por sí solo, ya es lo suficientemente descriptivo, sin necesidad de mostrar a las personas. En esta instalación se imagina que llega la ayuda que aquella gente esperaba cuando aceptó ser fotografiada: que el plato vacío de la imagen se llena, y con él también de sentido lo que hacemos.

Exposició de "Terra de llorers" a Cal Marçal, Llorenç del Penedès, juliol-agost 2025

Exposició de "Terra de llorers" a Cal Marçal, Llorenç del Penedès, juliol-agost 2025 (Foto: Manuel Morales)

Projecte realitzat durant una residència artística a l'Espai d'Arts de Roca Umbert FA, Granollers, 2023-2024

Exposició "FiC-ProArt'19 Espai Zero" a Centre d'art Fabra i Coats, Barcelona, juny-juliol, 2019 (Fotos: Eva Carasol)

IMÁGENES CONTRA LAS IMÁGENES
Instalación formada por 50 figuras de bronce y 50 varillas de acero. Dimensiones variables.
1018-2019

Cada pieza ha sido elaborada una por una mediante un proceso artesanal de modelado directo en cera, por lo que conserva las huellas dactilares propias del procedimiento. El hecho de reconstruir cada cuerpo, cada persona con las manos, hace que estas penetren en la mente de la autora.

El bronce es un material duro, indestructible y valioso, lo que contrasta con lo efímero de la imagen en la prensa. Un papel de periódico con la imagen de niños, mujeres y hombres que sufren puede acabar tirado en cualquier parte, una imagen en las noticias, desaparece al cabo de unos instantes para dar paso a otra información. El material resignifica el contenido, ya que tradicionalmente se ha utilizado para erigir monumentos a los victoriosos. El pequeño formato de las piezas hace que funcionen como un antimemorial, en contraposición al heroísmo de la estatuaria de grandes dimensiones.

Respecto a su disposición en el muro, las piezas están enroscadas en varillas de acero de un metro de largo cada una, que atraviesan la mampara de la sala expositiva. Su oscuridad hace que el conjunto se perciba como pequeñas sombras sobre una mampara blanca. De cerca, se aprecian las diminutas esculturas que se mantienen en un equilibrio/desequilibrio continuo. El peso de las figuras hace que las varillas se flexionen ligeramente.

En el otro lado del muro, los extremos de las varillas se presentan tal cual, sin rematar, atravesando de manera agresiva el muro inmaculado del cubo blanco de la sala de exposiciones. Por un lado, está lo expresivo, humano y cálido del modelado; por el otro, lo minimalista, industrial y frío de las varillas. En ese lado, solo una cartela con los pies de foto nos informa de que cada varilla corresponde a personas aparecidas en la prensa diaria.

IMATGES CONTRA LES IMATGES
Instal·lació formada per 50 figures de bronze i 50 varetes d’acer. Dimensions variables.
2018–2019

Cada peça ha estat elaborada una a una mitjançant un procés artesanal de modelatge directe en cera, de manera que conserva les empremtes dactilars pròpies del procediment. El fet de reconstruir cada cos, cada persona amb les mans fa que aquestes penetrin en la ment de l'autora.

El bronze és un material dur, indestructible i valuós, fet que contrasta amb l'efimeritat de la imatge en la premsa. Un paper de diari amb la imatge de nens, dones i homes que pateixen pot acabar llençat en qualsevol lloc; una imatge a les notícies desapareix al cap de pocs instants per deixar pas a una altra informació. El material resignifica el contingut, ja que tradicionalment s’ha emprat per erigir monuments als vencedors. El petit format de les peces fa que funcionin com un antimemorial, en contraposició a l’heroisme de l’estatuària de grans dimensions.

Pel que fa a la seva disposició al mur, les peces estan cargolades a varetes d’acer d’un metre de llargada cadascuna, que travessen la mampara de la sala expositiva. La seva foscor fa que el conjunt es percebi com petites ombres sobre una mampara blanca. De prop, es poden apreciar les diminutes escultures que es mantenen en un equilibri/desequilibri continu. El pes de les figures fa que les varetes es dobleguin lleugerament.

A l’altra banda del mur, els extrems de les varetes es presenten tal qual, sense acabar, travessant de manera agressiva el mur immaculat del cub blanc de la sala d’exposicions. D’una banda, hi ha l’expressiu, humà i càlid del modelatge; de l’altra, el minimalista, industrial i fred de les varetes. En aquest costat, només una cartella amb els peus de foto ens informa que cada vareta correspon a persones aparegudes a la premsa diària.

Biennal L'Andart 2025. Hotel Pol, Sant Julià de Lòria (Andorra), setembre-novembre 2025

TRUMFES
Ceràmica
Dimensions variables
2025

Les sis-centes peces de ceràmica amb forma de patata que conformen aquesta instal·lació, ubicada en un dels espais de l’antic Hotel Pol (Sant Julià de Lòria, Andorra) conviden a la contemplació de l’essencial i reivindiquen la lentitud i el contacte directe amb la matèria.

Evoca records de quan es collien les patates i s’emmagatzemaven per a tot l’any, de quan es pelen patates mentre es xerra, i de la memòria de les mans que treballen sense pressa.

L’obra s’inscriu dins el lema de L’Andart 25: “Pausa per continuar”.

PATATAS
Cerámica
Dimensiones variables

Las seiscientas piezas de cerámica con forma de patatas que conforman esta instalación, ubicada en uno de los espacios del antiguo Hotel Pol, invitan a la contemplación de lo esencial, reivindicando la lentitud y el contacto directo con la materia.

Recuerdos de cuando se recogían las patatas y se almacenaban para todo el año, de cuando se pelan patatas mientras se charla, y la memoria de las manos, que trabajan sin prisa.

La obra se inscribe dentro del lema de L’Andart 25: “Pausa para continuar”.